divendres, 3 de novembre de 2017

L'hora és greu

Quan el President Companys va sortir del penal de Santa Maria i va tornar a la capital del País l’1 de març de 1936 va començar el seu discurs dient “recollim les lliçons de l’experiència, portem l’ànima amarada d’emocions i treballarem amb esperit de reparació i de justícia”. Així començava el discurs del nou president d’ERC l’1 d’octubre. L’1 d’octubre de 2011 al Congrés d’ERC de Girona Oriol Junqueras ens deia que “per fer bé al país necessitem ser molts i necessitem sumar, per ser una eina i un mitjà per contribuir que aquest país sigui un país lliure i un país just”.
La foscor més tenebra va emergir ahir de nou. Porta dies emergint. Des de els dies previs a  l’1 d’octubre, passant per la violència policial exercida aquell dia, per l’empresonament dels Jordis, i acabant, de moment, ahir amb l’empresonament del Vicepresident i d’altres Consellers del Govern legítim de Catalunya.
És, justament, per aquest ànim de fer bé al País que és oportú apel·lar a tots els demòcrates de Sant Feliu. “L’hora és greu” deia Companys i més greu que ho pot ser encara. És el moment de ser conscients que només superarem la foscor si tots i cadascú de nosaltres es mobilitza i aporta amb generositat el seu esforç personal. Si no és ara quan? Si no és per les nostres llibertats, per què?
Nosaltres estenem la mà al conjunt dels nostres conciutadans per superar aquest moment. Demanem aquells conciutadans que ens vulguin ajudar que ho facin, i que ens interpel·lin per fer-ho. Demanem a tots els demòcrates de Sant Feliu que es mobilitzin, des d’aquells espais polítics en els quals més es sentin representats, per defensar la democràcia i les llibertats civils i polítiques, ja sigui des d’altres formacions polítiques, des de l’ANC, Òmnium, o Súmate, fins al CDR local.
Apel·lem també als qui ahir, en nom d’un dels dos partits que governa la ciutat (el més gran, per entendre’ns), ens interpel·lava en pro de la unitat dels partits per fer front a aquest moment. La cerca de la unitat es demostra en fets, en gestos, en paraules i fins i tot, si m’ho permeteu en mirades. Avui dia, les distàncies són més grans de les que haurien de ser. Però cap cadena de confiança es pot construir mentre alguns comparteixen tant amb els qui han avalat la mesura antidemocràtica del 155. La única cosa que estem en condicions d’exigir avui és que com a mínim es sigui conscient d’això.
 
Per últim m’adreço a tots els militants, simpatitzants, i votants d’ERC a Sant Feliu. Hem de seguir treballant incansablement amb la passió que ens caracteritza, hem de seguir essent generosos amb l’esforç que tots i cadascun de nosaltres dediquem en el dia a dia. És en els moments difícils quan més es necessita l’aportació de tots nosaltres. Seguim!!!

dimecres, 11 d’octubre de 2017

10 d'octubre

Probablement soni estrany el que ara diré. Fins ara no teníem un procés d’independència sobre la taula, teníem la voluntat i la determinació de disposar d’un procés, però no el teníem. L’1 d’octubre, pel que sigui, va fer possible obrir un procés d’independència per Catalunya.
Què va canviar l’1 d’octubre? La cosa més important que va permetre l’1 d’octubre és que aparegués en escena un tercer actor, la comunitat internacional. No hi ha un procés sense tres actors a taula.
La comunitat internacional és clau, sense la seva participació activa no hi ha procés polític que et pugui portar a la independència, i més en el cas català. Una hipotètica independència no te la reconeixerà la militància independentista tant mobilitzada, no te la reconeixerà el Govern Espanyol, ni el PP, ni les xarxes socials, l’únic agent vàlid que et pot reconèixer de manera efectiva la independència és aquesta comunitat internacional. Per tant, tot gest dirigit a mostrar bona voluntat de cara aquest actor nou és un gest, a priori, intel·ligent.
El què va passar ahir de sis a set només ho sap un reduït nucli de gent. No és descabellat pensar que ahir es posposes una hora el Ple perquè aquests actors externs demanessin gestos al Govern Català. Haver desatès aquesta petició era una irresponsabilitat, i no ser ferm i determinat en concloure el camí cap a la independència, també era una irresponsabilitat.
Entenc doncs, que ahir es van fer les dues coses. El risc del moviment d’ahir és perdre la mobilització al carrer; però és un risc que les circumstàncies fan que l’hagis de córrer.
El govern català va obrir ahir la porta a la mediació, amb l’objectiu de declarar la independència. L’Estat està obligat a dialogar, salvant totes les distàncies això és el que haurien d’haver aprés del cas Kosovar. Fent un resum ràpid la Declaració d’Independència del Parlament de Kosovo va quedar legitimada, per bona part de la comunitat internacional, després de que el Tribunal de La Haia, entre moltes altres coses, sentenciés que en cap cas l’ordenament jurídic de l’estat matriu pot usar-se de forma repressiva en contra del moviment secessionista. Aquesta és una de les claus, si l’Estat Espanyol actua de forma repressiva, és a dir, querelles, Audiència Nacional, article 155, en definitiva negació al diàleg, serà l’Estat Espanyol qui faci efectiva, de cara a la comunitat internacional, la independència de Catalunya. Estarem més legitimats, per entendre’ns. Ahir a la nit, la Guàrdia Civil va decidir tancar la web de l’Assemblea.
Farsa y chantaje”, “Puigdemont chantajea al Gobierno”, “caos en Cataluña”, és la lectura de la premsa espanyola, altaveu del Govern de l’Estat, al que va passar ahir al Parlament. Diagnòstic; no estan preparats pel diàleg.
The Washington post diu que “Puigdemont demana més diàleg”, The Guardian destaca la “suspensió com a via per resoldre el conflicte”, CNN “la ruptura s’aplaça pel diàleg”.
En el pre 1 d’octubre, i en ple 1 d’octubre el govern Català va guanyar la batalla del relat internacional; i aquest fet ens ha portat fins aquí.  Tothom va veure la repressió de l’Estat, el món sencer es va escandalitzar. Avui podem comprovar com tothom està interpretant que el Govern Català estén la mà a l’Espanyol per possibilitar el diàleg. Com deia, refusar aquesta mà li pot sortir molt car al govern de l’Estat, d’aquí la clau de la jugada. L’Estat Espanyol es pot permetre el luxe de ser desconsiderats amb el govern català, no està clar que es pugui permetre de ser-ho amb els mediadors que s’han ofert.
Dit això, i per concloure, el Govern Català també té una obligació clara amb tota la gent que s’ha mobilitzat sempre que se’ls ha requerit. Ahir va ser una gerra d’aigua freda per a molts. És important que la oferta de diàleg d’ahir tingui els menys costos possibles al costat independentista; més que res perquè en el futur el carrer seguirà essent clau per defensar el resultat del referèndum i la futura República, calen gestos efectius per aquest sector.
 

 
 

 
 

dilluns, 2 d’octubre de 2017

Així ho vaig viure

Despertador posat a les 04:37h (ni a i 35, ni a i 40 vaig pensar), però com sempre, en els dies importants el meu rellotge biològic em va despertar abans. A les 4h un malson que no reproduiré, em va fer despertar i abraçar-me a tu.
Ni son, ni cansament. La mateixa sensació que el dia de la selectivitat, aquella intriga compartida amb els companys de classe. Només nosaltres sabíem al què ens exposàvem, i tot el que havíem patit per preparar l’examen (amb majúscules).
Dutxa, cafè, i com un autòmat deambulant per casa. Petó i abraçada, i tot el nostre univers sencer dormint plàcidament com sempre. Un dia sencer més sense veure’t petit. T’ho prometo que tot és per tu, ja veuràs.
Acomiadar-se en un dia, en el que la única certesa era que seria llarg i dur, i poc previsible.
Les 5h a lloc, preparat pel que calgui. Al carrer tants ja, i això arrenca. Primeres consignes, i els minuts no avancen, una matinada eterna. En qualsevol moment, qualsevol cosa, consigna interna de la jornada. Les sis, les set, secretes aquí, secretes allà. Vigileu! Nervis. Organitzem la “trinxera”, la defensa de l’Ateneu. Paradigma de la cultura popular catalana, i de l’obrerisme. Quina gran metàfora, què bonic.
Arriben les urnes. Aplaudiments, fem silenci, en qualsevol moment, qualsevol cosa, recorda-ho. Des d’aquí mil gràcies a l’”operatiu urna”, us estimo infinit. Allà a dins el nostre futur sencer. El defensarem.
Les nou del matí. Problemes arreu, solucions arreu. Quanta disciplina autoorganitzada, quanta coordinació entre gent tant diversa. Primera lliçó del dia.
Dos quart de deu, El “a por ellos” es confirma. El “no pot ser” corre de boca en boca. Mòbils, xarxes socials. Què bèstia, què bèstia!!
Però ara ve el millor. Tothom ho sap però la immensa cua que arriba fins a l’església ni s’immuta. A la jornada es personen el coratge i la dignitat. Benvinguts a la lluita!!
Avancem lentament, perquè els problemes es succeeixen ràpidament. Tot en contra, tot! Però aquest poble que està a la cua em dóna la segona lliçó del dia. Tres, quatre, cinc hores de cua, em dieu. Ni una queixa, ni un retret, ni fins quan el caos ens ha visitat. Un agraïment etern, per haver-nos-ho posat tant fàcil.
“Vinc?”  Veniu us dic, us necessito. Em portes, aigua, menjar, una abraçada i estima. Abraçada i primera llàgrima del dia. Només jo sé el que estàs patint, només tu saps el que he patit. T’admiro. Mai cap retret a tantes hores, tot comprensió. Només tu, i poca gent més sap com m’he sentit els quinze últims dies de la meva vida. No ho oblidaré mai, no els hi ho perdonaré mai!
Migdia. La repressió no s’atura. La ràbia tampoc. Les imatges són duríssimes. Ens anem ensenyant vídeos. Ningú té por. Segueix venint moltíssima gent. Cada cop més gent disposada a defensar aquell espai del què pugui, o del què ens pugui passar.
Els mòbils treuen fum, les comunicacions entre nosaltres, entre els col·legis són constants. “Que venen!!!” “Qui?” “No ho sabem”. Ànims, ànims, i més ànims.
“Estan a Martorell”, van cap a “Sant Joan”, a qui li caurà la grossa?
Les sis de la tarda, la grossa cau a Sant Esteve. Merda. “Que venen!!”. “Qui ve mama, qui ve??......”. Silenci. Llarg silenci. “Això és horrorós”. Ploro, ploro com feia temps que no ho feia. No us ho perdonaré.
“Vénen cap el Martí Dot”. “Qui ve, qui ve??” “els mossos estan aquí”. Resistiu els d’allà. Us admiro.
“Marxen” “Potser venen cap aquí”. La reacció popular de tots els que estàvem a l’Ateneu, per un possible intent d’assetjament, és indescriptible. Només sé que és la tercera lliçó del dia, i va ser pur coratge.
No van venir. Millor.
A partir d’aquell moment tot va fer baixada.  
Ahir va ser un dia que durarà anys. Tots en som conscients. Només vull acabar “això” que he escrit; agraint a les desenes d’abraçades rebudes, a totes les mostres de gratitud sincera que vaig rebre, a les infinites mirades de complicitat durant tot el dia. Em deixo moltes coses, i les que no m’he deixat les he posat desordenadament. No, m’ho tingueu en compte, perquè l’emoció m’envaeix. Seguim!!

dimecres, 27 de setembre de 2017

A por ellos

La meva àvia va creuar tot el País el dur hivern del 39 per acabar malvivint uns mesos a les platges d’Àrgelers. Allà la van separar del seu pare i del seu germà, en el que segur van ser els pitjors moments de la seva vida, sent només una nena. Refugiats de guerra. 

Van fugir de Barcelona cap a França perquè algú va decidir que no n’hi havia prou de guanyar una Guerra indigna, sinó que s’havia d’anar a “por ellos”. Déu n’hi do si hi van anar.  

Aquesta setmana hem vist uns indignes vídeos per les xarxes. El vídeos mostraven la gentada (no tumultuosa) a les casernes de la Guàrdia Civil acomiadant als cotxes patrulles amb diferents consignes, una d’elles “a por ellos”. És a dir, una policia militaritzada acomiadada com si fos un exèrcit expedicionari destinat a la guerra més perillosa mai celebrada. Una imatge que segur ha impactat a bona part de la societat espanyola i catalana, i no ho neguem, una imatge indigna i preocupant. 

 

Dit això, el crit de guerra “a por ellos” obre diferents incògnites que els manifestants, o qui sigui, ens hauria d’aclarir. Tal com deia ahir l’Antoni Bassas aquest “ellos” és tota una declaració de principis perquè evidencia que hi ha un nosaltres. Nosaltres contra ells, en el seu imaginari. El nosaltres els que acomiaden aquesta policia feta exèrcit, se suposa que els bons, els que actuen en defensa de la llei (la seva), la Constitució, l’ordre, l’Estado de Derecho, la monarquia i un llarg etcètera. El nosaltres el tenim claríssim. 

Però qui són o som ells? Som els catalans, així a l’engròs, o només som els independentistes? Som els independentistes, o també són tots els no independentistes que estan a favor del referèndum de l’1O? En aquest “ells” també s’hi contemplen els fills i néts de tots aquells que van venir a buscar un futur millor del que els oferia el seu país d’origen? 

Algú ens hauria d’aclarir qui són o som aquest “ellos”. El sentit comú em diu que jo personalment, per raons òbvies, em puc donar per eludit amb aquest “ellos”. No negaré que aquestes imatges m’indignen i em preocupen. 

L’ “a por ellos” de la postguerra va provocar execucions sumaríssimes, presó, exili, repressió. A la meva àvia, per exemple, aquell “a por ellos” li va comportar tota una vida de silenci, de no parlar de l’exili, de les penúries mai més; com tants i tants altres catalans que van viure tantíssims anys sotmesos a la por i al silenci. 

Per ara, crec que els que bramaven a les comissaries són una petita minoria de la societat espanyola, i que no cal fer generalitzacions. Tant de bo sigui així. 

El que si que és cert és que milers i milers d’agents han estat enviats a Catalunya. No cal, fer grans proclames heroiques davant d’aquesta situació. Si alguna cosa, de milers, que vaig aprendre dels meus avis és que jo no estic disposat a viure per sempre immers en el silenci ni en la por. 

 

 

 

 

 

divendres, 14 de juliol de 2017

Règim del 78

És difícil precisar amb exactitud qui va ser el primer en utilitzar el terme "règim del 78" per definir l’actual sistema polític vigent a l’Estat espanyol. És segur, però, que el terme va començar a aparèixer a la primavera del 2011, al costat d’altres termes com "casta", "nova/vella política" emprats pel que podríem dir l’escola de pensament de la Complutense de Madrid, que va aparèixer al costat del moviment del 15M, i que va derivar en Podem, que l’usaven per esmenar l’actual sistema.
Què és un règim, un règim polític concretament? Si féssim cas només de la definició del diccionari un règim polític és el conjunt de normes, i el sistema polític pel qual es regeix un Estat; per tant és la forma de govern i és el conjunt de normes establertes. Si som estrictes el terme règim del 78 no tindria res de despectiu.
Però no ens enganyem, en aquests sis anys el terme s’ha emprat per assenyalar un sistema en crisis, i en franca decadència; i per tant, tant el món de Podem com l’independentisme l’han emprat amb clara intenció despectiva.
El politòleg Iñigo Errejón en las IV Jornades Republicanes del sindicat Acontracorrent el 2013, definia règim com "un equilibri de diferents forces o actors polítics i que en un determinat moment es congela en forma d’institucions, consens i en un període d’estabilitat política. Es dibuixa aleshores el pluralisme legítim, on queda clar el que es pot discutir dins del Règim i el que queda exclòs de tota polèmica". Pel mateix Errejón la transició va ser "una operació en la que els sectors dominants de la dictadura franquista van cedir una part del seu poder per no cedir en allò fonamental", però això són figues d’un altre paner.
Personalment crec que el terme "règim del 78" és del tot encertat, perquè sintetitza la definició d’un sistema en crisi, o un sistema amb múltiples crisis. Com a mínim sis crisis en una: la crisi de la forma d’Estat, la territorial, la política, la dels mitjans de comunicació, la crisi econòmica, i la crisi energètica.
Cal fer memòria i recordar que al desembre del 2015 hi havia eleccions generals i que Barcelona en Comú deia públicament, dos mesos abans de la cita electoral, que es presentava a les eleccions generals "amb l’objectiu de derruir el règim del 78". L’enorme hemeroteca d’internet ens ensenya declaracions de Xavier Domènech, de Joan Coscubiela, d’en Rabell i d’un llarg etcètera, no només definint el sistema polític espanyol com a règim del 78 sinó també definint el seu espai polític com a garants per transformar i canviar aquest règim.
Fins ara, l’ús del terme règim del 78 havia indignat a la dreta espanyola més cavernaria. Com exemple, un digital anomenat vozpopuli denunciava el juliol del 2014 com el termes més usats per Podem, entre ells el del règim del 78, havien fet que la resta de polítics hagessin passat a defensar-se o argumentar usant només aquests termes. Serveixi d’exemple també les paraules d’Arcadi Espada periodista de El Mundo quan deia: "los que usan el termino regimen del 78 son gentuza" de febrer del 2015.
Més recentment, l’independentisme també ha anat usant el terme per defensar que el procés suposa la fi d’aquest sistema a Catalunya; i això ha fet que alguns ja no els hi faci tanta gràcia aquesta definició del sistema polític actual.
En el darrer Ple municipal vaig usar el terme en la meva argumentació en les mocions presentades per C’s i PP contra el referèndum de l’1 d’octubre. El portaveu del PSC va criticar que parlés de règim del 78, titllant-me d’injust i d’exagerat. Cap sorpresa, sigui dit de passada.
El que si que em va sorprendre, i deixar perplex és que en el seu post incendiari titulat "patada al cul al Parlament i al poble de Catalunya" del 5 de juliol, fent una crítica a la presentació de la llei del referèndum, l’Alcalde, d’ICV, digués "...no passen del que despectivament anomenen "el règim del 78"", fent una al·lusió clara a l’independentisme.
El fet pot semblar menor, i de fet ha passat per desapercebut, però a mi personalment em demostra que per alguns en les seves argumentacions en contra l’independentisme tot s’hi val, fins i tot trair els propis postulats.


 

dijous, 6 de juliol de 2017

Garanites? Depèn d'on i depèn de quan

En realidad ayer se votó -increíblemente- sin un censo oficial y cerrado y en el contexto de un notable caos de listados en el que se han producido duplicidades, ausencia de bajas, injustificadas desapariciones de mu chos votantes del 15 de junio y la desordenada incorporación al censo de los nuevos electores entre dieciocho y veintiún años. Todo un ejemplo de desorden, tan rechazable si es intencionado como si no lo es.”
Aquest paràgraf és ni més ni menys de  l’editorial de El País del set de desembre de 1978 https://elpais.com/diario/1978/12/07/opinion/281833202_850215.html el dia després del referèndum de la Constitució. Aquest referèndum es va fer amb greus irregularitats, com ens recordava el perfil de Twitter @contrastant2014.
Mai ningú, dels que ara posen el focus en la qüestió de les garanties del referèndum de l'1-O ha posat en questió les garanties del referèndum de la Constitució Espanyola, ni interessava aleshores, ni interessa ara.

Però anem a un cas més recent: “Yo creo que el referéndum podría haber tenido muchas más garantías democráticas de las que han tenido en cuestiones como la pregunta, la claridad de la misma o el tiempo para poder obtener la información para poder votar desde la emoción pero también desde la razón. Insisto, no cuestiono en absoluto la celebración del referéndum, creo que es bueno que los ciudadanos sean consultados. Cuanto mayor participación haya, mayor legitimidad en las decisiones políticas.” Així parlava Pedro Sánchez  el juliol del 2015 sobre el referèndum de Grècia. Aleshores pel socialisme la qüestió de les garanties era secundaria, l'important era el fons.
El juliol del 2015 Tsipras convocava a la ciutadania grega a expressar-se a les urnes pel suport o no a les polítiques d’austeritat marcades per la UE. Molts dels que ara posen el crit al cel per les garanties que li manquen al referèndum de Catalunya, van apostar decididament per donar suport a Tsipras. Tant era el suport que els comptes de les xarxes socials s’omplien de banderes gregues,  i posaven el seu nick amb l’alfabet grec.
Molts dels càrrecs més destacats d'ICV i Comuns feien constantment declaracions de suport a aquest referèndum. És molt oportú recordar que l’aprovació parlamentaria del referèndum Grec del 2015 es va fer de matinada i a una setmana abans de la convocatòria, amb lectura única i amb recursos d’inconstitucional sobre la taula. El període d’esmenes parlamentaries no va tenir els preceptes establerts, i el cens no es va poder recórrer. Però aleshores, la qüestió de les garanties convenia obviar-les, l'important era el fons de la qüestió.

 
Un dels primers a reaccionar vehementment contra l’anunci de la llei del referèndum ha estat l’alcalde de Sant Feliu de Llobregat. Utilitzant termes com “patada al cul al Parlament i al Poble de Catalunya” sembla que hagi oblidat la importància del càrrec que ocupa. Afirma que “no em sento obligat al compliment d’això que avui han presentat”, però el 2015 si que va trobar bé sentir-se grec, i dir alt i clar "amb Grècia".
 
Sembla doncs que el problema no són les garanties, com queda clar en el cas grec. Les garanties han estat i són una excusa sobrevinguda; sense anar més lluny en la darrera campanya del 27S la qüestió de les garanties democràtiques mai va estar sobre la taula, aleshores només volien expressar-se en referèndum. Sembla que el problema de fons es que es va acostant la data en la que alguns s’hauran de definir i la manera en la que ho estan començant a fer fa més aviat por.
Aquestes reaccions demostren una manca de neutralitat bestial. Reaccionen com si fós per voluntat del govern Català que el referèndum de l'octubre no tindrà el màxim de garanties possibles (si les suficients), obviant malintencionadament que si no les té és perquè hi ha un govern espanyol que és un actor clau en la seva política de bloqueig. Per tant, si s'han de fer escrits vehements de denúncia estaria bé que es dirigissin, ni que fos de tant en tant, a l'apartat de correus de la Moncloa. Però, poc podem esperar dels qui no han escrit ni una coma de denúncia sobre la "Operació Catalunya", ja que parlem tant de garanties democràtiques. Pels seus gestos els coneixareu.
Vull acabar recordant que la darrera enquesta d’imatge municipal publicada el 2014 deia que només un 24% dels santfeliuencs estaven en contra del 9N. Quina mena de garanties tenim la resta de ciutadans per poder expressar el nostre vot en referèndum allà on ens toca??

divendres, 30 de juny de 2017

Tristesa

El ple municipal d’ahir va decidir que el procediment i la gestió feta en el cas de la bestreta no és reprovable. És a dir, que atorgar a un treballador de l’Ajuntament una bestreta que superava en quatre tant la quantitat, com el termini de devolució fixats pel Conveni Col·lectiu, que aquest atorgament no passes pel Consell Social, com és preceptiu, que no atendre l’informe de requeriment de la interventora, i que afegir inseguretat jurídica al consistori, no és reprovable.
No és reprovable, amb els vots en contra del govern, com és lògic, però sobretot no és reprovable per l’abstenció de C’s. No seré jo qui qualifiqui el paper de cadascú a la oposició, això només s’atreveix a fer-ho el portaveu de C’s; si que diré que el problema de C’s estava en el qui ha fet d’altaveu d’aquest cas, i no en el fons de l’assumpte.
Si alguna cosa em va sorprendre de les argumentacions, i justificacions del govern en el ple d’ahir, va ser dir que l’actuació d’ERC en aquets cas els produïa tristesa.
És simptomàtic que quan la oposició fa el seu paper, quan aquesta oposició vol anar fins al fons sobre un assumpte que considera que s’ha gestionat malament, perquè s'ha fet amb opacitat i s’ha posat en risc la seguretat jurídica de l’Ajuntament, i perquè clarament era un acte que atemptava contra l’ordenament jurídic, això produeixi tristesa. Si alguna una cosa ha de provocar que la oposició tingui l’encert de fer el seu paper de fiscalització i control és seguretat. Tristesa provoca que produeixi tristesa.
 
Per tristesa la nostra. Des que vam posar el cas a la palestra hem hagut de sentir de tot. Des de que la nostra moció de reprovació era oportunista com es va dir ahir, al demagògic que “ténen mà de ferro a Sant Feliu amb un funcionari (?), i guants de seda a altres institucions” de l’Alcalde, fins al comunicat, d’un dels partits que integra el govern, referint-se a la nostra actuació com a “política de gesticulacions i declaracions altisonants d’altres formacions polítiques, que han demostrat bé un desconeixement profund de la legalitat, bé una profunda irresponsabilitat política, o bé una barreja d’ambdues” o que “que la cridòria buida de contingut polític és el més allunyat del que necessita la ciutadania de Sant Feliu” (increïble oi?).
 
Tristesa ens provoca l’exercici d’ahir del govern de voler girar la truita i que sembli a ulls de la opinió publica santfeliuenca, que és el govern qui estava obrant correctament, amb una dosi d’humanitat inqüestionable, i que som nosaltres els exagerats i oportunistes. Remarcar aquí la intervenció del portaveu socialista: “el govern no ho havia fet malament, només ha estat un avançament de nòmines per deu anys” (i què, com et quedes??).
Tristesa ens provoca que ahir ningú respongués una de les preguntes clau de tot aquest assumpte. Per què de les tres bestretes que aprova la Junta de Govern Local el 17 de maig dues passen pel Consell Social, perquè doni el vistiplau  (com és preceptiu), i una, la que ens ocupa i la manifestament il·legal no?
Tristesa ens provoca que ahir des del govern ningú tingués la dignitat de reconèixer que la única cosa que va fer rectificar el govern, va ser el comunicat d’ERC del dia 13 de juny. Una setmana abans el mateix Alcalde i el mateix regidor de RRHH, em deien personalment que no rectificarien d’ofici. Doncs bé, va ser emetre el comunicat, i el dia següent al matí la Junta de govern local aprovava demanar al funcionari el retorn de la bestreta. Acord, per cert, i dit de passada, no apareix en l’acte de la Junta de Govern Local del dia 17 de maig. Que maco seria tenir accés a les deliberacions de la Junta de Govern Local; i que maco seria que amb un exercici de transparència els integrants del govern fessin públiques com van ser aquestes deliberacions del dia 17 de maig. Ahir van tenir l’habilitat de voler-nos fer creure que la rectificació (que segueix afegint inseguretat jurídica a l’Ajuntament) havia caigut del cel.
Tristesa ens provoca que costi tant assumir que t’has equivocat, i que costi tant demanar disculpes, a la oposició, a la ciutadania i en aqeust cas als treballadors de l’Ajuntament, seria un detall que demostraria una dosi significativa d’humanitat.
Tristesa ens provoca, i més que tristesa, rebuig, que en el Ple d’ahir a mi, com a portaveu del primer partit de la oposició, se’m negués el dret a rèplica en aquesta moció. No és el primer cop, i quan no interessa, no interessa. Però ahir, a l’Alcalde li va anar com anell al dit interpretar que un afegit que vaig fer a la meva primera intervenció era ja una rèplica (quan encara ningú havia intervingut!!). Perquè per primer cop en aquesta legislatura es va voler ser estricte en el ROM i només se’ns permetia una rèplica per moció, quina casualitat. Cap sorpresa, no és el primer cop, és evident que el castell no va caure prou fort la primera vegada.
Tristesa ens provoca, que molt a pesar nostre, malauradament el fons de tot aquest assumpte difícilment el sabrem mai. Nosaltres farem el possible perquè en el futur puguem respondre totes les preguntes que segueixen a l’aire. Perquè siguem sincers la justificació de la humanitat no se la creu ningú.
No vull deixar passar la oportunitat per afegir que si algun sentiment em provoca la feina que ha fet el Grup Municipal d’Esquerra en tot aquest assumpte és el d’orgull. L’orgull de la feina ben feta. Estic convençut que els dos partits integrants del govern haguessin fet exactament el mateix en el nostre lloc (tristesa em provoca que m’ho neguin, com han fet). Que quedi molt clar, perquè també ho hem hagut d’escoltar, que aquí no hi ha persecució personal, ni ànim de venjança. S’ha de ser molt pervers per pensar-ho. Aquí només hi ha la responsabilitat del primer partit de la oposició de Sant Feliu, pesi a qui li pesi. Tothom, amb un mínim de sentit comú, pot entendre que en cap cas ERC podem mirar cap a una altra banda. No podem mirar cap a una altra banda perquè seria fallar als més de dos mil sis-cents santfeliuencs i santfeliuenques que ens van votar per fer precisament el que estem fent, i perquè totes les persones (i no són poques) que ens han animat a anar fins al fons no ens ho perdonarien mai, i perquè ras i curt és la nostra obligació actuar com estem actuant.
Com vaig dir ahir qualsevol semblança amb un govern obert, que propicia la participació i la transparència és pura coincidència. Continuarà....