divendres, 16 de juny de 2017

Debat de mig mandat

Foto: Marc Rius (Fet a Sant Feliu)
Dijous passat a l’Auditori del Palau Falguera va tenir lloc el debat de mig mandat amb la presència de tots els grups municipals de l’Ajuntament. Un debat molt ben organitzat i conduït pel Fet a Sant Feliu i per Ràdio Sant Feliu. Des d’aquí el meu agraïment.
Una llàstima la poca assistència de públic a l’Auditori, una qüestió que ens interpel·la tant a organitzadors, com sobretot els que hi vam participar. Diuen, diuen, diuen que la "falta de morbo" en comparació a fa quatre anys n’és la causa. Jo dic que és molt mala senyal si el morbo ha de ser l’ingredient que porti santfeliuencs a ser espectadors d’aquests tipus de debats. En tot cas, aquest debat tant com el que es fa en campanya és un exemple, i una molt bona notícia per la ciutat.
Un debat estructurat en dues parts. La primera part sobre ciutadania. Es van analitzar la tarificació social: ERC estem absolutament d’acord en el fons, és indispensable que la gent amb pocs recursos, o que no té ingressos, pugui gaudir dels serveis municipals, de tots; i inclús es podria anar més enllà i parlar de tarificació social en taxes o en l’IBI. Però és un model que s’ha de polir, fer-lo més just, tendint a un model on l’important és de quants diners disposa cada mes el ciutadà (la renta disponible) i no els ingressos que té; seria una discriminació més eficient de la que es fa ara.
La Política fiscal (gestió IBI, cementiri, entre d’altres): Pel que fa a l’IBI considerem positiu haver resolt la qüestió. Amb les actitud idònies de diàleg, negociació i consens ja s’hagués pogut resoldre molt abans. La Sentència de l’IBI deixava clar que l’administració havia comés un error greu pel que fa al calendari. Un error que considerem inadmissible que ningú s’hagi disculpat. També ho vam dir al Ple, des de la Sentència a l’acord final de la moció ERC no ens vam sentir interpel·lats a formar part d’aquesta consens. Vam votar que si a l’acord, perquè se’ns va assegurar que no es posaran en risc, ni la prestació de serveis de l’ajuntament, ni el sanejament econòmic. Pel que fa el cementiri, és una qüestió que també té l’origen en errors greus de l’administració, sobretot deixadesa en els governs dels 90’s. Sempre hem tingut la impressió que el govern ha posat per davant les condicions del concessionari que els drets del ciutadà.
Participació ciutadana i transparència: Totalment decebedor. Sant Feliu el 2015 va perdre la oportunitat de ser un dels governs del canvi del País. Uns governs que han fet un gir en tarannàs, i en aprofundir en polítiques de participació, col·laboració i transparència. A Sant Feliu ens hem d’acontentar en les molles de la participació en les obres d’estiu. Si ICV volia aprofundir en les polítiques de participació es va equivocar en triar el soci de govern.

En quant a transparència, era molt oportú en aquest debat parlar de transparència, just ara quan fa pocs dies des de ERC hem pogut saber com el govern ha actuat de manera totalment opaca, per la porta del darrera, atorgant una bestreta a un funcionari que supera per molt les quantitats i terminis fixats pel conveni, i que li concedeix sense seguir els procediments establerts http://locals.esquerra.cat/santfeliullobregat La resposta del govern: nervis, i el recurs fàcil de la demagògia més barroera. Saben perfectament que han comès un error majúscul.
Pel que fa a la Lluita contra agressions masclistes/sexistes i xenòfobes (Polítiques d’Igualtat, trasllat de centre de culte,..): ERC, al costat d’altres forces polítiques, hem impulsat el manifest contra l’odi i el racisme. Ni volem, ni permetrem que Sant Feliu repeteixi els capítols de feixisme i discriminació que va viure a finals dels 90 i principis dels 2000.
La segona part del debat va ser sobre ciutat. També dividit en diferents apartats. Sobre soterrament i inversions pendents: Sobre el soterrament vam expressar la nostra desconfiança amb l’executiu espanyol. Sobre inversions vam remarcar que de res serveix fer grans inversions en equipaments sinó hi ha un pla darrera de manteniment. Si la biblioteca, equipament recentment estrenat, segueix amb una dotació anual d‘onze mil euros, d’aquí vint anys necessitarà una inversió d’uns dos milions d’euros altra cop, i això és del tot ineficient.
Pel que fa a espai públic. Planejament i equipaments: vam aprofitar per explicar la nostra visió contraria a l’avantprojecte de modificació del PGM als àmbits del Torrent del Duc, Cimentera i carretera Sanson. Per ERC Sant Feliu cal molta més valentia, començar a parlar d’àrees de transició entre Parc Natural i ciutat, i fins i tot parlar de zones de la ciutat annexionables al parc.
En quan a l’Habitatge compartim els reptes i objectius del Pla d’habitatge, tot i que el Pla no de moment no especifica masses coses, en quan a nombre de pisos i costos. D’altra banda Sant Feliu, malauradament, té molt poques opcions per a poder fer polítiques d’habitatge.
Finalemt sobre l'Impuls a l’activitat econòmica, vaig destacar el bon treball de la mesa pel desenvolupament econòmic i social que any rere any aprova les subvencions de Foment de l’empresa i Foment de l’ocupació. Hi ha d’haver ajudes per obrir un comerç a Sant Feliu. Obrir un establiment a Sant Feliu és més car que en d’altres ciutats, en el primer any de legislatura vam proposar rebaixar la ordenança fiscal numero 9 que és la d’intervenció administrativa en els controls previs per obrir un comerç/establiment. Trobem a faltar un pla pel petit comerç, un viver empresarial, espais de treball creatiu comunitaris i un clúster empresarial de la indústria històrica santfeliuenca.
Foto: Marc Rius (Fet a Sant Feliu)
Des de la perspectiva d’ERC-Sant Feliu, el debat de mig mandat va ser del tot positiu. Va quedar clar que hi ha una alternativa, preparada, rigorosa, i exigent, a un govern que només amb dos anys ja mostra símptomes clars de desgast. Va quedar clar que la oposició hi és a un govern decebedor, encara que no et pot decebre allò que no t’ha generat cap expectativa. Una oposició que fa propostes, contràriament al que injustament va dir l’Alcalde (ai els nervis!!!). Un govern en definitiva de color sèpia.
Acabo amb una cita de Carles Capdevila, que el sindicat USOC ha fet servir per acabar la seva nota informativa relacionada amb el cas de la bestreta:
"alguns ja no saben per a què volien el poder, fa tant que l’exerceixen que només estan ocupats en mantenir-lo".
Seguim!!!!

dimarts, 13 de juny de 2017

Estat autoritari

L’any 2003 el jutge de l’audiència nacional ordenava el tancament de l’únic diari íntegre en  euskera per presumpte vinculació a ETA. En la sentència del 2010 els dirigents del diari van ser absolts de tenir qualsevol relació amb ETA, i el tancament va ser declarat com a inconstitucional.  EL 2012 el tribunal d’Estrasburg va condemnar el Regne d’Espanya per no investigar les tortures al director d’Egunkaria. Tancament de mitjans de comunicació, actuacions fora de la llei, tortures. Tot coincidint en el temps en la il·legalització de tot l’independentisme basc. Era l’estratègia del tot és ETA. Avui mateix sabem que el Tribunal d'Estrasburg condemna l'Estat per la inahibilitació del president del Parlament basc Atutxa.

L’any 2013 el Comissari de Drets Humans de la Comissió Europea va definir la “llei mordaza” com altament problemàtica i fins i tot la ONU va demanar a l’Estat derogar la llei, ja que limitava marcadament el dret de reunió i manifestació; un dels fets més preocupants de la llei era que podia criminalitzar manifestacions pacífiques.

El mateix 2013 15 dels 17 magistrats del Tribunal d’Estrasburg veien que l’Estat vulnerava l’article 7 del Conveni dels Drets Humans. Era el cop del Tribunal d’Estrasburg contra la doctrina Parot, una doctrina penitenciaria que permetia allargar la pena als presos, sobretot els vinculats amb el terrorisme. Estrasburg considerava que els tribunals espanyols vulneraven també l’article 5 del Conveni Europeu dels Drets Humans, i confirmava que la jurisprudència del Tribunal Suprem es va aplicar de forma retroactiva i la Constitució Espanyola prohibeix la retroactivitat.

L’any 2016 la Organització Internacional del Treball (OIT) va constatar que España es vulneren els drets de vaga i les llibertats sindicals, fent èmfasi a la aplicació del article 315.3 del Codi Penal, que estableix penes de presó pels casos de coaccions als treballadors durant les mobilitzacions.

L’any 2015 dos titellaires van passar cinc dies a la presó perquè en la representació d’un espectacle a Madrid les titelles van treure un cartell que deia “Gora Alka-ETA” amb el que pretenien criticar la propietat, la religió, les forces de seguretat i el poder judicial, en paraules seves.

Aquest 2017 el raper mallorquí Valtonyc ha estat condemnat a tres anys i sis mesos de presó per injuries al Rei, per dir textualment que “Borbons són uns mafiosos”. Cal recordar que el 2011 Estrasburg ja va condemnar a Espanya a indemnitzar a Otegi que l’any 2005 ja va seer empresonat per injuries a la Corona .

Son casos que es sumen a la tuitera condemnada a un any de presó per fer acudits sobre l’Almirall Carrero Blanco; o la llibertat amb càrrecs a Joan Coma després d’haver d’anar a l’Audiència Nacional a declara per haver dit al Ple que “abans de fer la truita calia trencar els ous”.  

Aquest any tant el Parlament de Catalunya com el Congrés dels Diputats han obert comissions d’investigacions per investigar l’anomenada “Operació Catalunya” el suposat entramat de les clavegueres de l’Estat per fer la guerra bruta contra l’independentisme, utilitzant recursos públics i el CNI per fabricar proves falses contra dirigent sobiranistes.

Podríem trobar mil exemples d’aquesta deriva autoritària de l’Estat, que no és nova, i s’ha aplicat sempre contra qui ha exercit un mínim de dissidència. He posat casos recents, però podríem omplir cent articles com aquests, només recordant la persecució i tortures a independentistes catalans als noranta en ple esclat de la Barcelona olímpica.

Molts s’han exaltat per les paraules de Pep Guardiola dient que l’Estat era autoritari llegint el manifest a la concentració pro referèndum diumenge passat a Montjuic. Per mi és evident que en Guardiola tenia tota la raó del món, pesi a qui li pesi!!. Tancament de mitjans de comunicació, actuacions fora de la llei, tortures, limitació dels drets de manifestació i reunió, llibertats sindicals no garantides, drets de vaga vulnerats, doctrines penitenciàries contràries a la Constitució, persecució a titellaires, raper i tuitaires condemants. Si, l’Estat és autoritari.  

dijous, 8 de juny de 2017

Les pensions en campanya

Només el PP sap la resposta que l’Estat donarà a les urnes a Catalunya. Per tant, la campanya del ‘NO’ encetada pel PP-Català ahir, que barreja mesquinament els Pujol i les pensions, és una bona notícia (a mitges).

És una bona noticia perquè demostra que si hi haurà referèndum. Qui es gastaria diners en una campanya per un fet que no es produirà? Bé, suposo que algú que està acostumat a fer campanyes amb diners obtinguts fraudulentament, presumptament; però aquesta és una altra qüestió. També és una bona notícia perquè el PP ha demostrat, un cop més, no tenir cap argument de pes en contra la independència.
 
Deia que és una bona notícia a mitges. Que un partit que té aspiracions de governar el país tracti els seus conciutadans d’estúpids i d’ignorants és una pèssima notícia. El PP barrejant pensions i els Pujol tracta els ciutadans d’estúpids, i mentint sobre les pensions els tracta d’ignorants.

Una campanya en el context d’un referèndum d’independència sempre incita, al bàndol del ‘No’, ha fer servir la campanya de la por. La campanya de la por dirigida sobretot al segment de la gent gran i focalitzada en les pensions i en la pèrdua de condicions de vida en una suposada independència. No és estrany, ja que estadísticament la gent gran és la població menys abstencionista. En el referèndum d’Escòcia el ‘No’ es va imposar en més marge sobre el ‘Si’ en el vot de la gent gran, on la campanya del ‘No’ va fer forat en aquest segment.

 
Està molt bé que el PP parli sobre pensions, el que no està tant bé és que tergiversi la realitat, i n’expliqui una d’alternativa. http://www.elplural.com/economia/2017/05/09/rajoy-reconoce-en-bruselas-que-el-deficit-de-las-pensiones-sera-el-mayor-de-la Com diu la notícia el dèficit de la Seguretat Social serà enguany de 18.609 milions d’euros, no està malament si considerem que el PP va heretar una guardiola amb 67.000 milions de superàvit, és el que passa quan poses cleptòmans professionals en la gestió pública, presumptament.


Però anem a un nivell més elemental. Les pensions que es paguen avui es paguen amb els impostos que paguem aquells que treballem. Quan parlem de treball i pensions hi ha dos indicadors fonamentals: la taxa d’atur i el salari mitjà. Tots dos indicadors són millors a Catalunya que a la resta de l’Estat (amb Catalunya, sense encara serien pitjors). Així mentre que a Catalunya l’atur es situa al 15,28% a l’Estat és del 18,75%, i a Catalunya el salari mitjà és de 1.722€ mentre que a l’Estat és sensiblement més baix uns 1.636€. Què vull dir amb això?? Doncs molt fàcil, vist que el PP s’ha polit literalment la bossa de les pensions, si fem cas als indicados esmentats, allà on no estan garantides les pensions és a l’Estat Espanyol, tot per obra i gràcia del PP. La qual cosa va obviar el senyor Albiol.

Ara, algú podria dir, reiterant un altre argument fal·laç de l’unionisme, que la independència frenarà l’economia, la inversió estrangera, i la creació de llocs de treball, i que per tant l’argument de que taxa atur i salari mitjà sustentaran el futur de les pensions a Catalunya s’ensorra. Doncs bé, les dades també ens diuen el contrari. Els anys on el ‘procés’ ha estat més present en l’agenda política 2012-2017 la inversió estrangera a Catalunya ha crescut un 32% respecte els anys anteriors. L'economia catalana és molt competitiva a escala internacional. El que passi a nivell polític no ha espantat la inversió. Grups com Alibaba, va que va escollir Barcelona com a seu logística al sud d’Europa, Volskwagen, que va comprometre 3000 milions a Seat per futurs projectes, Elis Manomatic, promet 300 nous llocs de treball i una inversió de 21 milions d’euros, Lidl, que va adquirir una parcel·la de 120.000 metres quadrats per construir una planta a Martorell, i més recentment Amazon, que ha fet una inverció importantíssima al Prat i ara ha anunciat que obrirà el seu centre de suport a PIMES a Catalunya donant feina a més de 500 persones, demostren l'auge de les inversions estrangeres.

Res fa pensar doncs que el futur polític de Catalunya espanti a les inversions. Ens en sortirem segur!!

dimarts, 23 de maig de 2017

Una crida per Sant Feliu

“ERC-Sant Feliu, solemnement, fem una crida a Sant Feliu, avui aquí i ara!!! Fem una crida a construir un nou moviment polític santfeliuenc. Un moviment ampli, transversal i integrador, que permeti construir una majoria social, que ens permeti assolir el repte legítim de governar Sant Feliu des de l’Alcaldia per poder transformar Sant Feliu”.

Així acabava l’acte “Comencem a construir el Sant Feliu del Futur” http://www.fetasantfeliu.cat/noticia/101250/erc-comenca-a-mirar-a-les-municipals-dell-2019-en-un-acte-amb-joan-tarda que ERC-Sant Feliu vam organitzar per fer balanç dels dos anys de legislatura i traçar, i compartir, les línies estratègiques de futur.

El repte d’ERC-Sant Feliu, com el de qualsevol candidatura que es presenta a unes eleccions, és governar i governar ostentant l’alcaldia. És un repte majúscul, ho sabem, però és un repte legítim, i és la única manera que tindrem d’assolir un repte encara molt més important i gran, transformar la realitat política de la nostra ciutat.

Una realitat política que a nosaltres no ens agrada, i que precisament per això ERC-Sant Feliu va renunciar a formar part del govern actual de la ciutat. Nosaltres ens emmirallem amb governs municipals com els de Badalona, Sabadell o Sant Vicenç dels Horts. Governs de majories amplies i transversals. Governs que estan actuant amb una valentia política encomiable, tant pel que fa a perseguir els abusos de les elèctriques, a fer avenços molt grans en qüestions de participació (14M€ Badalona ha posat als pressupostos participatius), a desafiar la llei Montoro, a posar sobre la taula debats que nosaltres creiem fonamentals, com el de les remuniciaplitzacions de serveis públics (Sabadell, Cerdanyola, Barberà, Badalona s’han unit per treballar plegats per avançar en qüestions de remunicipalitzar serveis).  

Sant Feliu està lluny, avui dia, d’aquesta realitat política que acabo de descriure. El sentit de patrimonialització de la institució que tenen les forces polítiques que sempre han ostentat l’alcaldia; la falta de convenciment en la protecció dels patrimonis naturals de Sant Feliu, Collserola i el riu; la deficient gestió de la participació, i la nul·la construcció d’un veritable Govern Obert, que posi el ciutadà al centre de tota decisió política; o la inexistència de cap debat sobre les remunicipalitzacions és la realitat política de la nostra ciutat que no ens agrada. 
El convenciment de que aquesta realitat no la podríem transformar durant la legislatura 2015-2019 formant part d’un govern amb ICV i el PSC, ens va fer refusar l'oferiment d'entrar al govern. El convenciment de que si no fem res excepcional aquesta realitat tampoc es podrà transformar en el període 2019-2023, és el que ens mou a prendre decisions excepcionals.
El fet excepcional que des de ERC-Sant Feliu proposem és teixir un moviment polític de santfeliuencs que vagi molt més enllà de les sigles d’Esquerra.
Per això fem aquesta crida a Sant Feliu, als conciutadans que comparteixin la necessitat de transformar la ciutat, de generar uns canvis que són inajornables i imprescindibles. 

divendres, 7 d’abril de 2017

Xarxa antirumors

En el ple municipal de desembre el grup municipal d’ERC presentàvem una moció per crear una xarxa antirumors a Sant Feliu. Aquesta iniciativa, portada a terme en ciutats com Barcelona, Sabadell o Molins de Rei, pretén desenvolupar una estratègia d’acció a fi de sensibilitzar la ciutadania contra els rumors i perjudicis de tipus racista i xenòfob, creant una xarxa d’agents antirumors amb informació rigorosa que ajudi a desmentir-los, evitant la continua difusió i propagació. 

La moció va ser aprovada per unanimitat, la qual cosa obliga al consistori a posar en pràctica tots els acords que la moció incloïa, declarar-se ciutat lliure de perjudicis i rumors, actuar per fer front als rumors negatius i prejudicis enfront la diversita, que els membres de la corporació no difonguin ni utilitzin aquests rumors, prejudicis o estereotips de manera partidista en els seus discursos o campanyes, i que es creï una xarxa antirumors municipal i es comprometí a impulsar formadors per teixir la xarxa a Sant Feliu.

No puc deixar d’esmentar, tot i la unanimitat en la votació, l’escepticisme que va generar el contingut de la moció en d’altres grups polítics del consistori. El PP s’abstenia argumentant “que a Sant Feliu no tenen problema amb la immigració, no tenen problemes culturals, no hi ha discriminació; llavors pensen que presentar aquesta moció dóna una imatge de la ciutat que no és correcte”. D’altres deien que “donàvem a situacions petites una importància excessiva. És alimentar coses que la seva societat està molt avançada en relació amb tots aquests temes”. D’altres “que se’ns omplia el pit de bones intencions perquè estàvem en èpoques nadalenques”, i finalment hi ha qui deia que “parlar de rumors podia donar una imatge equivocada de la ciutat”.

El tema no era com creiem que és Sant Feliu. Per nosaltres, és evident que Sant Feliu no té un problema greu de convivència, és evident també, tal i com vam dir al ple, que des de l’Ajuntament s’ha treballat bé durant molts anys per afavorir la integració de les persones immigradesi nouvingudesEl tema és que Sant Feliu, com arreu, no està exempt de la onada populista, i xenòfoba que recorre Europa. Presentàvem la moció amb la intenció d’oferir una eina més i una eina nova, en aquest nou context.

Aquest nou context, i aquesta nova onada han posat les seves grapes aquests darrers dies a Sant Feliu; una pèssima notícia. La comunitat musulmana de la ciutat canvia el seu centre de culte, del carrer Ventura i Gassol al carrer Joaquim Monmany, per que la comunitat creix i requereix més espai. Com un virus que ho infecta tot s’engeguen tot tipus de rumors sense cap base, sense cap rigor, posant en risc tantes conquestes de tants anys de feina. Quinze anys de centre de culte a Sant Feliu sense cap incidència; però tot això és igual, la por al desconegut, la xenofòbia, aquest virus destructiu. Una pena, una llàstima que els fets ens hagin donat la raó, la nostra moció no era atamporal, no era sobrera, no era induïda per l’esperit nadalenc; Sant Feliu ja havia mostrat alguns símptomes, pintades, cartells...

No vull acabar aquest escrit, sense agrair la tasca municipal, en esborrar pintades racistes i en treure cartells de la ultradreta, amb una celeritat que cal aplaudir. 

Des d’aquí ens oferim al govern municipal per crear conjuntament aquesta xarxa antirumors aprovada pel Ple, i que s’ha demostrat que és urgent. Una altra vegada estenem la mà.

dijous, 16 de febrer de 2017

Nous interlocutors

En forma de globus sonda ens arriba els nous plans del govern espanyol per Catalunya. Difunta la Operació Diàleg abans de néixer, la nova responsable sobre “lo Catalán”, la Vicepresidenta del Govern la Soraya Saénz, deixava entreveure el nou moviment de peces d’aquesta partida d’escacs.
La nova estratègia és apartar la Generalitat i buscar nous interlocutors a la província rebel; tot i que això atempti sobre la seva sacrosanta Constitució. Entenen com a nous interlocutors la Delegació del Gobierno, els partits de la oposició i governs municipals, suposem que aquells menys afins al sobiranisme, pocs però n’hi ha.
Entre línies, la Soraya ens està dient que ni el President Puigdemont, ni el Vicepresident Junqueras cessaran en la seva voluntat de complir el mandat de les urnes. Aquesta era la voluntat de la Operació Diàleg que des d’aquí es cedís, però ara aquesta no és la qüestió.
Ahir en el meu mur de Facebook compartia la notícia sobre les declaracions de la Soraya. Afegia el comentari de que si volen establir diàleg amb governs municipals, no afins al sobiranisme, podien trucar a Sant Feliu. “Gracieta poc intel·ligent” va ser la única interpel·lació d’algun membre del govern municipal al meu post.
A mi també em va semblar una gracieta poc intel·ligent les paraules de na Soraya però sospito que no anava per mi. Deixem de banda si el comentari és poc intel·ligent o no, que cadascú jutgi segons el seu parer. Analitzem si realment és una gracieta. Suposem que realment l’Estat vol obrir aquest front (aparcar la Generalitat, i interlocutar amb Ajuntaments). Establir ponts amb governs municipals és tremendament fàcil via inversions. És a dir, tu et posiciones en contra el referèndum (per exemple el teu Ajuntament no col·laborarà amb un suposat referèndum) i jo t’ajudo en la inversió d’aquella carretera que a tu et fa falta (o d’aquell soterrament). Comprar voluntats, vaja, de tota la vida.
Per sort, entre PP i C’s, a tot Catalunya acumulen una alcaldia. No m’imagino, que en els pensaments de la Soraya hi passin governs com el de Berga, Sabadell, Badalona o Sant Vicenç dels Horts.
Per tant, què li queda a l’Estat??
A l’Estat li queda aquella foto impactant on en Miquel Iceta, secretari general del PSC, surt amb na Arrimadas i l’Albiol a les portes del Tribunal Constitucional, ensenyant un document en contra de la “declaració independentista” (en les seves paraules) de Junts pel Si i la CUP.
El 2015 el PSC va perdre 839 regidors i setanta alcaldies, però encara governa a ciutats importants com Tarragona, Lleida, Terrassa, Rubí, Granollers, i a l’àrea metropolitana, a Santa Coloma de Gramenet, Cornellà de Llobregat, l’Hospitalet de Llobregat; i lògicament a Sant Feliu.
No era una gracieta, era constatar una realitat. A Sant Feliu ens governa una força que està d’acord amb el dret a decidir però no amb la independència, i una que no està d’acord amb cap de les dues coses.
Per tant, la Soraya a la capital del Baix Llobregat tindria camp per córrer, sinó fos que per sort i com sempre, el govern espanyol ha fet tard.
Ara veurem i jutjarem què fa cadascú, a nivell municipal, quan es convoqui el referèndum. Wait and see, que diria aquell.

dijous, 9 de febrer de 2017

Gener del 39. Tercera part: El front a Sant Feliu

Portada de La Vanguardia del 25 de gener
Si algun santfeliuenc llegia La Vanguardia el dia 25 de gener del 39 podia llegir el gran titular: "El Llobregat puede ser el Manzanares de Barcelona", fent al·lusió a la resistència republicana al riu Madrileny el novembre del 36. Resistènica que va impedir que l’exèrcit feixista prengués Madrid a només quatre mesos d’haver-se iniciat la guerra.
A les acaballes de gener del 39 el General Franco emet la ordre general, tramesa als Generals Solchaga, Yagüe i Gámbara, d’envoltar Barcelona per assaltar-la justament el dia 26 de gener. La data no era casualitat, just feia 298 anys de la batalla de Montjuïc, guanyada pels catalans contra les tropes de Felip IV. Així, el General Yagüe, el conegut com a "carnizero de Badajoz", rebia l’ordre d’ocupar la línia sud amb el Cos d’Exèrcit Marroquí i la 13ena Divisió, ocupant Sant Joan i Sant Feliu fins a Molins.
Tota la resistència que va poder oferir el Llobregat aquell final de gener, van ser uns quants mobilitzats construint trinxeres als camps a tocar del riu, i les defenses antiaèries a Sant Pere Màrtir escopint obusos fins al final, des de la riba dreta.
El que no explicava La Vanguardia del dia 25, és que el 24 a la tarda les tropes de la IV Divisió de Navarra ja van creuar el Llobregat per Martorell.
El Llobregat no podia ser el Manzanares, més que res perquè en la defensa de la riba esquerra del riu, no es va establir cap front republicà, per molts motius. Però sobretot per la manca d’efectius per defensar el riu i cadascuna de les viles adjacents (serveixin els dos articles precedents per entendre la dramàtica situació).
La manca d'efectius queda pal·lesa pels set santfeliuencs de la lleva del 42 mobilitzats al Passeig Nadal, per fer via cap a Molins per defensar l’avanç dels feixistes des de Martorell. La convicció a les tropes republicanes era que tot allò s’acabava. Seria aquesta convicció la que va fer que a mig camí, entre Sant Feliu i Molins, bona part del batalló decidís córrer cadascú cap a casa seva.
La confusió, la por, el cansament, la desesperació, el desig dels homes mobilitzats de no haver d’anar al front; caracteritzen la última nit republicana. Tothom esperava el final, perquè ja feia dies que no hi havia lloc per l’esperança més enllà dels titulars de premsa.
Els santfeliuencs s'ensumaven el final. La nit del 24 al 25 molts opten per refugiar-se. Alguns als refugis antiaeris, d’altres en barraques de pagesos.
Es temien el pitjor, i el pitjor era la fi de la forma més abrupta, com ara grans bombardejos nocturns de la Legió Còndor, o combats sagnants al carrer.
Dies abans un avió italià va ser tocat per les defenses antiaèries de Sant Pere Màrtir quan amb la resta de l’esquadró es destinava a bombardejar Barcelona. El pilot per tal de no posar en perill la maniobra d’aterratge havia de deixar anar totes les bombes. Ho va fer sobre la població de Sant Just, causant estralls. Per tant, el temor a un bombardeig nocturn era més que justificat. Més si tenim en compte que les artilleries de Sant Pere Màrtir, i les franquistes instal·lades a la riba esquerra es van intercanviar obusos durant tota la nit, i el soroll produït en les ciutats per on sobrepassaven deuria ser eixordador. Sant Feliu es refugia aquella nit tronadora.
D’altres no tant temorosos, però olorant-se també el final, aprofiten el caos per robar a la Caixa d’Estalvis i Pensions i a l’edifici de l’Ajuntament. Cadascú vivia les hores finals a la seva manera.
El dia 25 de gener naixia clar i serè. A primera hora del matí els republicans encara controlaven quatre camins i el pont de Carles III. Sant Vicenç es llevava en terra de ningú, i els franquistes entraven a Vilaboi (Sant Boi) amb la 13ena Divisió del CE Marroquí. A partir d’aquell precís instant San Baudilio de Llobregat.
Mentre les ciutats de la riba esquerra anaven caient una a una, la riba dreta del riu vivia el seu últim matí republicà. Un matí on pel cel santfeliuenc van passar formacions de bombarders direcció Barcelona, a les quals les bateries antiaèries ja no van respondre. La muntanya de Sant Ramon ja escopia obusos que petaven a Sant Joan i Cornellà.
A Sant Feliu es va repetir el buit de poder que havien patit les ciutat veïnes. Un buit de poder, que com als altres pobles, la població afamada, cansada i farta, va aprofitar per assaltar els dipòsits de queviures. Can Ricart, i el Palau Falguera vivien aquests assalts cap allà a les onze del matí quan es va estendre el rumor de que ja no hi quedava ningú vigilant. Cap el migdia el rumor deia que a la Col·lectiva de Pagesos tampoc hi quedava ningú, i alguns també van aprofitar per assaltar-la. Finalment cap a les dues del migdia una munió de veïns van aconseguir que dos soldats obrissin la reserva de queviures que custodiaven a les Mercedàries.
Per arribar a Sant Feliu les tropes franquistes van utilitzar el gual de Sant Vicenç dels Horts. El pas, però, no va ser senzill, l’aviació franquista va tenir problemes per desfer-se de l’artilleria que disparava obusos des de Sant Just, i que impedia el pas del riu, el cabal d’aigua que aquest portava també preocupava als comandaments franquistes.
Al mateix moment, cap a les tres de la tarda els primers partidaris del que seria el nou règim van acudir a les dependències municipals. Aquell grup de gent va decidir penjar una bandera blanca a la façana de l’Ajuntament, la qual cosa va servir perquè d’altres veïns optessin per imitar el gest a les seves façanes.
Cada cop els obusos es sentien més a prop del centre de la ciutat, i és que cada cop era més intens l’intercanvi de trets entre ambdues artilleries. Els soldats de la Legió Còndor disparaven els seus canons sobre l’artilleria republicana que quedava a Sant Just Desvern. Dins la ciutat van caure al voltant d’unes trenta granades d’artilleria, causant un mort, diversos ferits i danys materials de consideració.
Aquest intercanvi de canonades no va impedir però que la infantaria traspassés el riu. A part de fer-se amb Sant Feliu, l’objectiu dels feixistes era fer-se amb les parts altes de Collserola per abordar el dia següent la presa de Barcelona. Així, una columna es va dirigir cap a Vallvidrera i Sant Pere Màrtir, i una altra va pujar per la riera de la Salut en direcció Collserola per seguir per la carena de la Penya del Moro
L’entrada de les tropes franquistes a Sant Feliu de Llobregat no fou del tot pacífica, ja que hi hagué enfrontaments i víctimes. Van morir 10 civils a causa de l’impacte de granades i també com a resultat de l'acció de soldats rebels, de les forces marroquines, que van matar a sang freda diversos veïns. A part d'aquestes morts, també es van registrar enfrontaments entre els dos exèrcits, el resultats dels quals fou la mort de 3 soldats, tots ells musulmans, que van ser inhumats al costat del cementiri, a tocar de la Riera de la Salut.
A un quart i mig de cinc de la tarda les tropes Regulars i del Tercio entraven a l’Ajuntament, a la sala de plens es van trobar amb aquell consistori fet al llarg del matí, amb afectes al nou règim, preparats per fer l’entrega de la institució i de la ciutat als ocupants. Poca estona més tard a les cinc de la tarda van sonar les sirenes de can Corrons i de les Caretes en senyal de victòria. S’acabava un somni, començava la llarga nit.